diumenge, 18 de novembre de 2007

Què hi farem

Una vegada més l'educació rebuda em fa actuar d'una manera que, a ulls d'aquells que no ho entenen, pot semblar una actitud estúpida i d'imbècil. Segurament alguns de vosaltres us haureu trobat amb aquestes situacions on hom actua de manera diferent a com ho farien molts i que, desgraciadament, no és entesa per la resta.

Els últims 2 dies me n'han passat dues, d'aquestes situacions. La primera va ser divendres a la tarda, al bar (taules+cadires+màquines espenedores de menjar guarro i beguda). Resulta que anava a comprar una ampolla d'aigua per calmar la set del meu cos quan, just davant de la màquina d'aigües, vaig veure que la manivela per obrir la màquina estava en fora i, de fet, vaig poder obrir la porta sencera de la màquina. Vaig trobar-me davant d'una pila d'ampolles d'aigua al meu avast gratuitament... Però clar, jo vaig quedar-me allà, palplantat i amb una cara d'embobat. A fora, per la finestra, hi havia un grup que em mirava... animant-me amb mímica de pillar una ampolla. I va ser llavors que la meva ètica va actuar fent-me recular, ajustar la porta i tornar per on havia vingut... sense agafar cap aigua.

L'altre? Avui dissabte al matí. Em va trucar un company de cau preguntant-me què feia aquest matí i si podia anar de sortida amb ell. El company amb qui havia d'anar d'excursió s'havia posat malalt i estava sol amb els nens (i els pares, encara). Sens dubtar-ho he dit que sí. I pim, pam, pum, dutxat i caminant cap al parc Sant Salvador a trobar-me amb el company i els castorets. Allà hi havia el cap de castors i un company que està al cau però a nivell de gestió. Aquest últim ha estat allà mentre jo arribava i ha vingut després, a dinar.

Hem anat a la Torre de les Aigües, una sortida d'un dia per caminar una miqueta. I a la Torre de les aigües hem estat jugant una estoneta perquè feia molt bon temps. Sí, feia fred, però anavem abrigats. Després ha vingut un altre dels caps de castors, que era fora de la vila i tornava al migdia. Després de dinar, he marxat cap al cau, amb la meva unitat, els Ràngers i Noies Guies.
Aquests actes són causa directa de la meva educació: dels pares, de la família, de l'escola, dels escoltes, dels amics... I n'estic orgullosíssim, i així us ho dic.

No m'arrepenteixo de haver fet el que he fet, tot i que fins ara he estat fent feina de la universitat (i el que em queda per endavant). Clar que això vé perquè avui no he fet res i demà, que hem de buidar el cau de trastos, tampoc sé si podré fer alguna cosa. Malviatge per la feina, però és el que hi ha; què hi farem.