dilluns, 18 d’agost de 2008

Tocant el cel


Aquesta setmana torno a marxar... ja seguint amb la tònica habitual de tot l'estiu. Però aquest cop la cosa serà més díficil, més cansada, més arriscada, més freda. Objectiu? Coronar el cim més alt dels Pirineus, la majestuosa i impresionant muntanya de 3404 metres; l'Aneto. Després de molts anys tornaré als peus d'aquesta increíble muntanya per, aquest cop sí, caminar per la seva esquena i arribar al capdamunt de la seva cabellera blanca.

Però aquesta fita no la faré sol. M'acompanyarà un company del cau, el Lluís; i el seu germà petit, l'Aitor, que ens l'emportem a fer una de les caminades més llargues de la seva vida (de moment). He de reconèixer que em motiva molt, perquè les últimes dues setmanes he estat de campaments (com ja us havia comentat) amb aquestes dues persones, entre d'altres, ja que un és cap del cau i de la unitat de Ràngers i l'altre, el germà petit, és precisament un dels nois que tenim a la unitat, jeje. No deixa de ser curiós.


Quina caminada que ens espera. Un mínim de 4-5 horetes (segons l'Alpina) fins a coronar el cim d'aquesta muntanya que fa les delicies de molts excursionistes. Motxilla, sac, aïllant, grampons, piolet, crema del sol, ulleres i molta roba d'abric. I sobretot, sobretot, no ens deixéssim els ganyips i la xocolata, perquè d'energia en necessitarem, i molta, al llarg de tot el camí.

Ai, que no podré dormir aquesta nit... quins nervis! Les ganes de fer l'Aneto poden molt més que d'altres coses, sobretot després de no poder fer el Puigsacalm durant aquests campaments, sniff... i pensar que, dels caps, era l'únic que no l'havia coronat encara. Però no us preocupeu perquè abans no acabi l'estiu (però després de Festa Major) el Puigsacalm es rendirà sota les meves gastades xiruques.

Siau.