Puig...perduts

Aquesta foto correspon a la part per on els Ràngers van pujar (grimpar) fins al coll entre Puigsacalm i Puig dels Llops després de patir una bona estona. Quan baixàvem del Puigsacalm vam passar, altre cop, pel lloc on va ocòrrer el moment d'or dels Ràngers i Noies Guies d'aquest any, un punt on van cometre l'error d'anar per un camí no marcat... i es van perdre, jeje. No sembla gran cosa però us ben juro que és dret de veritat... vaja, que se t'encongeixen els collons com dues caniques (de les petites).

El primer camí és el de pujada. El segon que es veu és el camí erroni seguit de la paret per on (si fa no fa) van mig escalar uns metres més amunt aquesta jovenalla. I el darrer... el de més a la dreta (seguint recte des d'on es venia) hi ha el camí correcte i marcat. El cansament ens juga males passades.

Ah per cert... ahir, segona nit de Festa Major (extraoficial). Vam començar amb un assaig de castells, seguint amb la increible i inmillorable orquestra MITJANIT que va portar una festassa del mil, sobretot a la segona part, i després d'una mini ruta amb gralles i timbal (preparant-nos pel ball de gralles) vam acabar a les 5.00h a "La Moderna". Ara, avui no m'he llevat amb (gaire) maldecap.

I aquesta nit... MÉS!

Ordre del dia 28 d'agost:

• 20.45h.Goigs a St. Fèlix
• 22.00h. Pregó de Festa Major
• Soparet (entrepà, vi, cervesa i més)
  
• 00.00h. Música electrónica a la pl. Estació (Estramoni i Victor Electric Band)
• 00.30h. Concert Punki al Tívoli (W.A.R, Musaranya, Eter, Cesk Freixes)
• 05.00h. Seguirem a "La Moderna"? Serà el que voldrem (o podrem) fer
  

Comença la festa

Aquesta nit passada hi ha hagut la popular i ja tradicional penjada d'estelades a l'església de Santa Maria. Què seria de la Festa Major sense aquesta imatge...?!

Tot va anar molt bé; ràppels, la penjada en el més solemne silenci, una mica de pòlvora (cortesia dels Diables de la Ràpita), el cant dels segadors... però de sobte un parell de cobards encaputxats i amb aires xulescs, just davant de les escales de santa maria, van desplegar una bandera española (aquella que ens representa "oficialment") i amb tota la valentia que els dóna l'alcohol de 96º i un passamuntanyes, van cremar-la davant de tothom.

Actes com aquests són incomprensibles en unes persones que defensen uns ideals de lluita antifeixista. Amb actes com aquest demostres el seu feixisme interior perquè, al cap i a la fi, la bandera espanyola actual no representa més que a un estat democràtic i plural (malgrat els governants corruptes i mentiders).

Segurament molts de la plaça estaven contents d'aquest acte (alguns fins aplaudien) però aquests són els que després, quan algú crema una bandera catalana o una estelada fiquen el crit al cel i s'escandalitzen.

Hipòcrites!

El que em rebenta més és que aquests detalls trenquen tota la seva bona fe. L'acte d'ahir em va encantar (cutre, però no hi ha peles) però el detall de la bandera em va molestar, és un detall que sobrava.

Per sort després hi havia Figatrònic! I quina festassa!!! Però el més increíble era el trasto amb què feien la música. Es veu que només n'hi ha dos al món.

Imatges: Puigsacalm

Perquè una imatge val més que mil paraules...

Foto: m'acompanya el Barra. El Lluís feia la foto.

Puigsacalm

Proper objectiu: Puigsacalm (1515m). És un pic fàcil, simple, ràpid. Aquest és el pic que vam fer a la sortida llarga del camp d'estiu; des de riudaura fins al capdamunt d'aquest cim. Malauradament i per qüestions personals que no venen al cas vaig haver de baixar a Vilafranca (un vist i no vist perquè a la nit tornava a ser al campament) i no vaig poder fer el cim... sniff...

Però a mi ningú em vacila (i menys una muntanya de 1.515 metres) així que demà dilluns m'encaminaré amb uns companys (el Lluís i el Barra) cap a Sant Privat d'en Bas i farem el cim. Tot per ser tossut de mena.

I com no podia ser menys, després ens anirem a banyar al riu del campament de Riudaura, per recordar aquells dies de camp d'estiu... quina enyorança companys... quins records...

Apa, ja faré la crònica (tot i que aquest cop anirà tot bé, malgrat plogui o nevi, perquè no és una Aneto).

Petons als peus.

Felicitat

"El secret de la felicitat no rau a fer sempre el que es vol,
sinó a voler sempre el què es fa."

Referència: Lev Nikolàievitx Tolstoi, 1858

Imatge: Aneto

Crònica: Aneto

Dimecres al migdia marxàvem cap a Benasque, cap al pàrquing de l'Hospital de Benàs. Allà, deixem el cotxe, fem el dinar, mengem i, amb la calma, ens encaminem ben carregats cap al refugi de la Renclusa, a 2140 metres. En arribar, plantem l'iglú i ens podem a fer el sopar. Ja sense sol però encara amb una mica de llum mengem una sopa ben calenta i unes salsitxes que ajuden a escalfar els nostres cossos en un vespre certament fred i una mica ventós. La nit és força freda així que dormim ben tapats dins dels sacs.

L'endemà al matí ens llevem a les 5.45h, desplantem la tenda, deixem tot el material innecessari ben atapeit dins de dues taquilles del refugi i esmorzem un petit entrepà de nocilla amb una mica de suc de préssec. Són les 7.13h quan comencem a caminar (una mica tard).

L'inici marcaria el conjunt de dia. Quan portem just 1/2 hora caminant, una pedra relliscosa s'emporta el meu peu dret cap al fons d'un forat amb una petita contusió al genoll que recordaria 6 hores després, quan emprendrem el camí de tornada.

De pujada, un llarg camí de pedres grosses i petites. Estaríem 2 hores caminant i grimpant enmig d'un mar infinit de pedres i roques, grans i petites, relliscoses i immòbils, amb una pendent certament pronunciada. Ens guiem a través de les fites, seguint i guaitant els petits montícles rocosos construits per excursionistes. Però, sense adonar-nos-en, cometem el primer error; seguim el camí cap a la Maladeta. Un camí que ens portarà fins al capdamunt de la canal fins que trobarem, davant nostre, la glacera de la Maladeta. D'aquí, vam haver de fer un rodeig per dalt intentant trobar el portillón superior però acabem a la cresta dels Portillons. A l'altra cara, divisem l'Aneto, al fons de tot, i sota nostre una paret vertical impracticable de quasi 100 metres de caiguda lliure. Evidentment hem de girar cua després d'intentar avançar per la cresta amunt, per veure si hi havia algun pas. Però no.

Seguint avall per la cresta arribem al Portillón superior per on ja agafem el camí correcte cap al cim de l'Aneto. Un tram més (llarg) de roca i pedra, mesclat amb alguns trams de neu fins que comencem el tros infinit de neu i gel. En aquest punt, seiem i ens posem els grampons. Mirem el rellotge. Són les 12.10h. Massa tard. Decidim seguir endavant un tram més fins que a un company se li desenganxa la part posterior del gramó esquerre. Parem. Són quasi les 13.30h. És el moment i amb el cor fort i la veu encongida decidim tirar endarrere després de creuar-nos a uns quants excursionistes que, de tornada, ens comenten que encara ens queda 1 hora i mitja fins al cim.

Tornem amb l'esperança d'intentar-ho el dia següent. Però aquí comença el meu maldecap. De primer, en una traça enmig de la neu, el peu esquerre s'enfonsa per sobre del genoll colapsant la xiruca de neu. Conseqüència? Mitjons mullats, xiruca mullada. Però no ens podem deturar i seguim el camí de tornada al refugi. Arribem al portillón superior amb facilitat, i després, al portillón inferior baixant una increíble tartrera terriblement empinada. Ja sota del portillón parem a fer un mos. I seguim.

Caminem avall arribant a la zona verda on, per un descuit, torno a fotre la pota, aquest cop al riu. Ja tenim les dues xiruques ben mullades (caraiu, sí és que estava gafat. Però no podem parar.

Arribem a baix cap a les 18.00h. Entrem al refugi, agafem els trastos i despleguem la tenda, ben mullada per la humitat de la nit anterior, esperant que el poc sol que queda l'assequi una mica. En aquest moment em trec les xiruques, els mitjons... tot ben mullat. I els peus? Com la cara d'un ancià de 70 anys; ben arrugats, des del taló fins als capcirons dels dits. És quan decideixo que, o s'assequen les xiruques o no hi haurà un segon intent. Sopem a les 19.00h i a les 20.00h anem a dormir esperant a l'endemà.

Ens despertem pel soroll del despertador. Són les 5.00h del matí. A fora es veuen alguns frontals que s'encaminen cap als portillons. 1 hora més tard esclata la desgràcia. Un soroll ensordidor colapsa l'ambient; calamarsa. Fins les 7.30h no para de ploure i és quan ens n'adonem que no hi haurà un segon intent.

Quan surt el sol, esmorzem i desclavem la tenda, amb molta calma i baixem cap a la Besurta i cap al pàrquing per agafar el cotxe cap a casa.

Aquest cop se'ns ha resistit. El proper... farem el cim.

Tocant el cel

Original img

Aquesta setmana torno a marxar... ja seguint amb la tònica habitual de tot l'estiu. Però aquest cop la cosa serà més díficil, més cansada, més arriscada, més freda. Objectiu? Coronar el cim més alt dels Pirineus, la majestuosa i impresionant muntanya de 3404 metres; l'Aneto. Després de molts anys tornaré als peus d'aquesta increíble muntanya per, aquest cop sí, caminar per la seva esquena i arribar al capdamunt de la seva cabellera blanca.

Però aquesta fita no la faré sol. M'acompanyarà un company del cau, el Lluís; i el seu germà petit, l'Aitor, que ens l'emportem a fer una de les caminades més llargues de la seva vida (de moment). He de reconèixer que em motiva molt, perquè les últimes dues setmanes he estat de campaments (com ja us havia comentat) amb aquestes dues persones, entre d'altres, ja que un és cap del cau i de la unitat de Ràngers i l'altre, el germà petit, és precisament un dels nois que tenim a la unitat, jeje. No deixa de ser curiós.

Original img

Quina caminada que ens espera. Un mínim de 4-5 horetes (segons l'Alpina) fins a coronar el cim d'aquesta muntanya que fa les delicies de molts excursionistes. Motxilla, sac, aïllant, grampons, piolet, crema del sol, ulleres i molta roba d'abric. I sobretot, sobretot, no ens deixéssim els ganyips i la xocolata, perquè d'energia en necessitarem, i molta, al llarg de tot el camí.

Ai, que no podré dormir aquesta nit... quins nervis! Les ganes de fer l'Aneto poden molt més que d'altres coses, sobretot després de no poder fer el Puigsacalm durant aquests campaments, sniff... i pensar que, dels caps, era l'únic que no l'havia coronat encara. Però no us preocupeu perquè abans no acabi l'estiu (però després de Festa Major) el Puigsacalm es rendirà sota les meves gastades xiruques.

Siau.

Al tercer avís

Per si algú ho vol saber.... A Gràcia hi ha molta molta festa! Ara acabem de tornar i estava mirant el campus de la uni a veure si hi ha alguna novetat i de pas... el blog. I, ai carai, me n'acabo d'adonar que al final no vaig ficar la cançó, que de fet... en tenim més d'una.

Ja que, com dirien els companys castellans, lo prometido es deuda, aquí teniu la millor de les millors, la número u, el single campdestiuesc dels Ràngers i Noies Guies dosmilsetdosmilvuit, fruit de les moltes anècdotes i detalls que han sorgit durant els dies de campaments. Per tots vosaltres i en rigorosa exclusiva...
*Avís: alguns aspectes de la següent cançó poden no correspondre's amb la realitat.

Al tercer avís (versió de la cançó "Al Partir")

Ja ha arribat el camp d'estiu,
i tot està anant molt bé,
menys el Soler.
L'Alexandra ja ha tornat,
i al casament s'ha emborratxat,
li roda el cap.
El Soleri no ha cagat,
i l'Alba no ha callat,
el Pau Gimenez sempre està fent el sopar.
L'helena avui fa anys,
l'Arnau s'està pelant,
i l'Aitor no es desperta fins que acabem d'esmorzar.

Al tercer avís m'en vaig al riu,
feu serveis d'una vegada ja n'hi ha prou!,
anirem cap a Olot,
robarem chupa-chups,
els caps sempre ens enganxen i pillem!.
Més enllà del riu hi ha el Puigsacalm,
quina llarga caminada els peus fan mal,
vindran els homes de blanc,
i ens donaran autan,
però malgrat això els mosquits ens picaran.

A quasi tots hem acusat,
i al Pau Compte hem enfarinat,
que bé ha quedat.
La Xènia sempre va al riu,
i el Iago sempre se n'enriu,
mira'l que és viu.
La Foix farà un pilar,
l'Oriol l'aguantarà,
el Nil sobre la barca del riu estarà.
La Daina busca llop,
i no el troba enlloc,
sort de la Foix i el Carles que sempre ajuden en tot.

Al tercer avís m'en vaig al riu,
feu serveis d'una vegada ja n'hi ha prou!,
anirem cap a Olot,
robarem chupa-chups,
els caps sempre ens enganxen i pillem!.
Més enllà del riu hi ha el Puigsacalm,
quina llarga caminada els peus fan mal,
vindran els homes de blanc,
i ens donaran autan,
però malgrat això els mosquits ens picaran.

Sento dir que aquests dies seran quasi monotema perquè, de mica en mica, sorgiran records d'aquests dies que voldré compartir amb vosaltres... (oohhh que maco que ha quedat).

Tot acaba

Com es nota quan no faig servir l'ordinador... poques vegades he actualitzat el blog al llarg d'aquest llarg i profitós estiu. Clar que no vol dir que no hagi fet res, eh?! Fins i tot diria que no he pogut descansar. Casal d'estiu, campaments amb els Llops, i ara, del 3 al 15 amb la meva unitat, amb els superràngers (una mica de "peloteo" per si em llegeixen). Quin camp d'estiu! Es nota que tenen uns caps de putamare, d'aquells que s'en troben pocs. Vah! L'èxit ha estat gràcies a tots, caps, nens i noies (i al temps també, que sempre ajuda).

He de reconeixer que les meves expectatives del camp d'estiu (vista el tarannà del curs en sí) han quedat curtíssimes. Són uns putos cracks! Que guai. Crec que tant a tall general com particular ha sortit tot molt bé; malgrat les mil-i-una bulles que els hem fet perquè clar, no ens enganyem, són nens i noies de 12 a 14 anys i <<en aquesta societat el que es porta és no fotre res>> (Feu serveis d'una vegada!).

Aquest camp d'estiu quedarà marcat en la memòria de la gran majoria dels participants, tant nens com caps, perquè ha estat realment increíble... i el munt d'anècdotes que n'hem tret. Sé del cert (i això encara m'agrada més) que d'aquest camp d'estiu se'n parlarà pels segles dels segles (amén) i és un fet que cal destacar com a positiu perquè això implica directament al record cap als meus companys i a mi (els caps) que hem dedicat moltíssims esforços (més dels que molts es pensen) a la preparació i execució d'aquest camp d'estiu.

Però clar... no tot dura per sempre i ara torno a ser a vilafranca. S'acaba el camp d'estiu i un altre curs. Quina pena, quina llàstima, quina tristor i buidor... però no... de buidor res perquè he tornat més ple que abans, ple de records alegres, de batalles, de cremades, de somriures, de rialles i de més idees per a començar un nou curs amb tota l'energia del món.

I m'agradaria acabar amb una cançó, la del camp d'estiu. No en podria dir la banda sonora perquè si hi ha una cançó, o cançons, que han sonat a tort i a dret són el "Corren" dels Gossos i "Sonido total" de The Pinker Tones. Ah, per cert! He aconseguit un dels meus objectius interiors; que escoltessin i els agradés "The Pinker Tones". Ara m'agradaria veure'ls el 31 d'agost a la plaça de l'estació, allà davant de tot, ballant els sons més increíbles del Professor Manso i Mister Furia, jeje.

I aquí ho deixo perquè m'he de dutxar i marxar corrents cap al Bilwi que avui hi ha festa a Gràcia i hem de comprar sopar i beguda sana i natural.

Una curiositat: 843 fotografies (i falta una càmera).