Fent una pausa per recuperar forces per seguir estudiant, llegint, redactant... estava pensant el perquè estic aquí, a aquestes hores de la nit, davant el maleït ordinador amb música pensativa i una pila de teories i metodologies que he d'estudiar i saber explicar en anglès.
I una de les possibles respostes m'ha vingut al cap. De tots és sabut que els estudiants tenim una setmaneta de vacances, cert?! Però sí ets d'aquests inquiets que t'agrada participar dels moviments de lleure educatius acabaràs fent una sortida algun d'aquests dies, i més llarga de l'habitual, amb la corresponent feina que hi ha darrera... i invertint part del teu temps lliure en això.
Amb tot no és excusa davant exàmens i feina... perquè és voluntari, i omple... i això et fa avançar feina, dormir poc, moure horaris, adaptar-te, sacrificar-te... però la qüestió que m'ha sobresaltat mentre llegia la metodologia del Silent way és... Val la pena? Compensa aquest esforç quan d'altres no el fan?
Al llarg de 5 anys he cregut fermament que sí. Potser ara m'ho plantejo perquè estic certament cansat. M'he llevat massa aviat per estudiar i avançar feina. I encara estic aquí! Sí, he pogut dormir al tren (o que bé!) i al llarg de la tarda no he fet res... d'estudi, és clar. A les 3.30 tenia classe i a les 16.45 pujava al tren per baixar a una Vilafranca que m'esperava per anar a comprar el menjar de la sortida i preparar el material... junt amb altres companys. Sopar, una mica més de feina i una Bridget Jones per riure una estona. I després... més feina.
Quan l'esforç que dediques a algunes coses no s'estableix de la mateixa manera des de totes les parts implicades és quan un es pregunta sí hauria d'enviar-los a pendre vent, o sí cal continuar i valorar (que ja ho tinc present) als pocs que sí s'esforcen i estan al peu del canó participant i servint-se de les activitats que apliquem segons el nostre criteri o de les seves pluges d'idees. Quan uns pocs creen un ambient que distorsiona al grup, quan uns pocs generen una sensació de desànim, quan uns pocs són responsables directes de la impossibilitat de fer activitats... arriba el punt en què desitges de tot cor que no apareguin, per així poder tenir una bona activitat amb la participació activa i sense distorsions dels que sí volen participar...
Però també frustra la sensació de la intravaloració de la tasca. Les hores que passem fent reunions, pensant com arreglar un caos, com motivar, com atraure, com regerenar un grup, com fer activitats atractives i que els engresqui... sembla que no tinguin cap mena de pes i importància en una feina com la nostra.
No fotem. La nostra feina és voluntaria i sense ànim de lucre, però no som altruïtes al 100%. Necessitem que l'esforç es recompensi amb un simple gràcies o una refotuda assistència. Un intenta fer-ho al millor possible, buscant complaure sense perdre els objectius inicials, fent feina, reunions, gastant diners i molt de temps... tot plegat per a res?!
Tornaré a la feina abans que m'atrapi la son.
I una de les possibles respostes m'ha vingut al cap. De tots és sabut que els estudiants tenim una setmaneta de vacances, cert?! Però sí ets d'aquests inquiets que t'agrada participar dels moviments de lleure educatius acabaràs fent una sortida algun d'aquests dies, i més llarga de l'habitual, amb la corresponent feina que hi ha darrera... i invertint part del teu temps lliure en això.
Amb tot no és excusa davant exàmens i feina... perquè és voluntari, i omple... i això et fa avançar feina, dormir poc, moure horaris, adaptar-te, sacrificar-te... però la qüestió que m'ha sobresaltat mentre llegia la metodologia del Silent way és... Val la pena? Compensa aquest esforç quan d'altres no el fan?
Al llarg de 5 anys he cregut fermament que sí. Potser ara m'ho plantejo perquè estic certament cansat. M'he llevat massa aviat per estudiar i avançar feina. I encara estic aquí! Sí, he pogut dormir al tren (o que bé!) i al llarg de la tarda no he fet res... d'estudi, és clar. A les 3.30 tenia classe i a les 16.45 pujava al tren per baixar a una Vilafranca que m'esperava per anar a comprar el menjar de la sortida i preparar el material... junt amb altres companys. Sopar, una mica més de feina i una Bridget Jones per riure una estona. I després... més feina.
Quan l'esforç que dediques a algunes coses no s'estableix de la mateixa manera des de totes les parts implicades és quan un es pregunta sí hauria d'enviar-los a pendre vent, o sí cal continuar i valorar (que ja ho tinc present) als pocs que sí s'esforcen i estan al peu del canó participant i servint-se de les activitats que apliquem segons el nostre criteri o de les seves pluges d'idees. Quan uns pocs creen un ambient que distorsiona al grup, quan uns pocs generen una sensació de desànim, quan uns pocs són responsables directes de la impossibilitat de fer activitats... arriba el punt en què desitges de tot cor que no apareguin, per així poder tenir una bona activitat amb la participació activa i sense distorsions dels que sí volen participar...
Però també frustra la sensació de la intravaloració de la tasca. Les hores que passem fent reunions, pensant com arreglar un caos, com motivar, com atraure, com regerenar un grup, com fer activitats atractives i que els engresqui... sembla que no tinguin cap mena de pes i importància en una feina com la nostra.
No fotem. La nostra feina és voluntaria i sense ànim de lucre, però no som altruïtes al 100%. Necessitem que l'esforç es recompensi amb un simple gràcies o una refotuda assistència. Un intenta fer-ho al millor possible, buscant complaure sense perdre els objectius inicials, fent feina, reunions, gastant diners i molt de temps... tot plegat per a res?!
Tornaré a la feina abans que m'atrapi la son.
1 comentari:
Molt bo, molt bo.
Publica un comentari a l'entrada