Crònica: Aneto

Dimecres al migdia marxàvem cap a Benasque, cap al pàrquing de l'Hospital de Benàs. Allà, deixem el cotxe, fem el dinar, mengem i, amb la calma, ens encaminem ben carregats cap al refugi de la Renclusa, a 2140 metres. En arribar, plantem l'iglú i ens podem a fer el sopar. Ja sense sol però encara amb una mica de llum mengem una sopa ben calenta i unes salsitxes que ajuden a escalfar els nostres cossos en un vespre certament fred i una mica ventós. La nit és força freda així que dormim ben tapats dins dels sacs.

L'endemà al matí ens llevem a les 5.45h, desplantem la tenda, deixem tot el material innecessari ben atapeit dins de dues taquilles del refugi i esmorzem un petit entrepà de nocilla amb una mica de suc de préssec. Són les 7.13h quan comencem a caminar (una mica tard).

L'inici marcaria el conjunt de dia. Quan portem just 1/2 hora caminant, una pedra relliscosa s'emporta el meu peu dret cap al fons d'un forat amb una petita contusió al genoll que recordaria 6 hores després, quan emprendrem el camí de tornada.

De pujada, un llarg camí de pedres grosses i petites. Estaríem 2 hores caminant i grimpant enmig d'un mar infinit de pedres i roques, grans i petites, relliscoses i immòbils, amb una pendent certament pronunciada. Ens guiem a través de les fites, seguint i guaitant els petits montícles rocosos construits per excursionistes. Però, sense adonar-nos-en, cometem el primer error; seguim el camí cap a la Maladeta. Un camí que ens portarà fins al capdamunt de la canal fins que trobarem, davant nostre, la glacera de la Maladeta. D'aquí, vam haver de fer un rodeig per dalt intentant trobar el portillón superior però acabem a la cresta dels Portillons. A l'altra cara, divisem l'Aneto, al fons de tot, i sota nostre una paret vertical impracticable de quasi 100 metres de caiguda lliure. Evidentment hem de girar cua després d'intentar avançar per la cresta amunt, per veure si hi havia algun pas. Però no.

Seguint avall per la cresta arribem al Portillón superior per on ja agafem el camí correcte cap al cim de l'Aneto. Un tram més (llarg) de roca i pedra, mesclat amb alguns trams de neu fins que comencem el tros infinit de neu i gel. En aquest punt, seiem i ens posem els grampons. Mirem el rellotge. Són les 12.10h. Massa tard. Decidim seguir endavant un tram més fins que a un company se li desenganxa la part posterior del gramó esquerre. Parem. Són quasi les 13.30h. És el moment i amb el cor fort i la veu encongida decidim tirar endarrere després de creuar-nos a uns quants excursionistes que, de tornada, ens comenten que encara ens queda 1 hora i mitja fins al cim.

Tornem amb l'esperança d'intentar-ho el dia següent. Però aquí comença el meu maldecap. De primer, en una traça enmig de la neu, el peu esquerre s'enfonsa per sobre del genoll colapsant la xiruca de neu. Conseqüència? Mitjons mullats, xiruca mullada. Però no ens podem deturar i seguim el camí de tornada al refugi. Arribem al portillón superior amb facilitat, i després, al portillón inferior baixant una increíble tartrera terriblement empinada. Ja sota del portillón parem a fer un mos. I seguim.

Caminem avall arribant a la zona verda on, per un descuit, torno a fotre la pota, aquest cop al riu. Ja tenim les dues xiruques ben mullades (caraiu, sí és que estava gafat. Però no podem parar.

Arribem a baix cap a les 18.00h. Entrem al refugi, agafem els trastos i despleguem la tenda, ben mullada per la humitat de la nit anterior, esperant que el poc sol que queda l'assequi una mica. En aquest moment em trec les xiruques, els mitjons... tot ben mullat. I els peus? Com la cara d'un ancià de 70 anys; ben arrugats, des del taló fins als capcirons dels dits. És quan decideixo que, o s'assequen les xiruques o no hi haurà un segon intent. Sopem a les 19.00h i a les 20.00h anem a dormir esperant a l'endemà.

Ens despertem pel soroll del despertador. Són les 5.00h del matí. A fora es veuen alguns frontals que s'encaminen cap als portillons. 1 hora més tard esclata la desgràcia. Un soroll ensordidor colapsa l'ambient; calamarsa. Fins les 7.30h no para de ploure i és quan ens n'adonem que no hi haurà un segon intent.

Quan surt el sol, esmorzem i desclavem la tenda, amb molta calma i baixem cap a la Besurta i cap al pàrquing per agafar el cotxe cap a casa.

Aquest cop se'ns ha resistit. El proper... farem el cim.