Buff! qun matí
Tot plegat semblava planificat i organitzat pel mateix Sr. Murphy. L'element iniciador ha estat la maquineta d'afeitar que, amb un gest sec i punyent, ha ratllat la meva pell del coll (just on hi ha la cicatriu) i carai, tu, no parava de sagnar. Clar que al final ha parat, sinó ara mateix seria a l'hospital injectant-me una unitat de sang. Després, encara mig mullat, a estudiar una micona que divendres que vé hi ha exàmen! Però no, no ha durat gaire aquest temps d'estudi. Ui! Que truquen...
- Ei que els del cau de sant boi necessiten les claus del cau!.
- Ara me n'hi vaig!
Baixant les escales de dues en dues, surto de casa cap al cau, pensant que els castorets i els seus caps estaran allà davant, esperant, perquè ningú no els obre malgrat a dins hi ha gent (no saben que no hi ha electricitat i que el timbre no funciona). però no.... ningú... així que torna cap a casa amb les mans buides i sense haver pogut complir l'objectiu. Vinga, torna't a concentrar! Però minuts més tard unes veus suaus però estridents denoten com un grup de castorets s'apropa al cau. Ara sí, aquesta vegada ja tenen clau. Seguim amb la didàctica de la llengua anglesa....
Una hora més tard m'encaminava corrents i mort de gana cap al mercat, a esmorzar i passejar una estona (m'encanta!) que, els dissabte, Vilafranca torna als temps en que era una vila (gent mirant, tocant, remugant, xerrant, pagesos cridant, carros, cotxets, bufandes, olor a verdura, soroll de bosses, flaire d'un sofregit de macarrons d'alguna veïna... i als carrerons, amb més silenci, soroll de plats i coberts, d'olles bullint, de converses matinals...). I d'aquí, xino-xano cap a un partit de bàsquet, que ja feia mitja horeta que havia començat... bé... sí no fos perquè, en arribar, ja estaven a les dutxes (arribava una hora tard). Com deia murphy, Si una cosa va malament, encara pot anar pitjor. I és que tant per tant, calia aprofitar el temps donat... per visitar a l'àvia, que ja toca (masses dies sense conversar) ... tiiiiit...... tiiiiiit..... No hi ha ningú! Cansunlou! Vaja, torna cap a casa després de no haver fet quasi res del previst.
I aquesta tarda... encara serà prou divertit! Diria que us ho explicaré demà, però vist el poc temps que tinc per actualitzar i publicar... deixem-ho en un "Ens veiem quan el temps m'ho permeti"
Bon cap de setmana.
Tot plegat semblava planificat i organitzat pel mateix Sr. Murphy. L'element iniciador ha estat la maquineta d'afeitar que, amb un gest sec i punyent, ha ratllat la meva pell del coll (just on hi ha la cicatriu) i carai, tu, no parava de sagnar. Clar que al final ha parat, sinó ara mateix seria a l'hospital injectant-me una unitat de sang. Després, encara mig mullat, a estudiar una micona que divendres que vé hi ha exàmen! Però no, no ha durat gaire aquest temps d'estudi. Ui! Que truquen...
- Ei que els del cau de sant boi necessiten les claus del cau!.
- Ara me n'hi vaig!
Baixant les escales de dues en dues, surto de casa cap al cau, pensant que els castorets i els seus caps estaran allà davant, esperant, perquè ningú no els obre malgrat a dins hi ha gent (no saben que no hi ha electricitat i que el timbre no funciona). però no.... ningú... així que torna cap a casa amb les mans buides i sense haver pogut complir l'objectiu. Vinga, torna't a concentrar! Però minuts més tard unes veus suaus però estridents denoten com un grup de castorets s'apropa al cau. Ara sí, aquesta vegada ja tenen clau. Seguim amb la didàctica de la llengua anglesa....
Una hora més tard m'encaminava corrents i mort de gana cap al mercat, a esmorzar i passejar una estona (m'encanta!) que, els dissabte, Vilafranca torna als temps en que era una vila (gent mirant, tocant, remugant, xerrant, pagesos cridant, carros, cotxets, bufandes, olor a verdura, soroll de bosses, flaire d'un sofregit de macarrons d'alguna veïna... i als carrerons, amb més silenci, soroll de plats i coberts, d'olles bullint, de converses matinals...). I d'aquí, xino-xano cap a un partit de bàsquet, que ja feia mitja horeta que havia començat... bé... sí no fos perquè, en arribar, ja estaven a les dutxes (arribava una hora tard). Com deia murphy, Si una cosa va malament, encara pot anar pitjor. I és que tant per tant, calia aprofitar el temps donat... per visitar a l'àvia, que ja toca (masses dies sense conversar) ... tiiiiit...... tiiiiiit..... No hi ha ningú! Cansunlou! Vaja, torna cap a casa després de no haver fet quasi res del previst.
I aquesta tarda... encara serà prou divertit! Diria que us ho explicaré demà, però vist el poc temps que tinc per actualitzar i publicar... deixem-ho en un "Ens veiem quan el temps m'ho permeti"
Bon cap de setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada