Des de que va sortir la llei del menor, les accions agressives o violentes per parts dels menors de 18 anys no han augmentat. Exacte, no ens enganyem, el que ara anomenem bulling sempre ha existit i sempre existirà. Uns sempre han abusat d'altres (no necessariament forts vs. dèbils). El factor clau davant la sensació de que ha augmentat la violència és la facilitat amb que els mitjans de comunicació (MC) aconsegeixen informació de tot tipus. I, tenint en compte l'ús que se'n fa (explícitament sensacionalista i morbós fins a límits insospitables), he de dir que els MC són, en gran part, els culpables de moltes de actuacions actuals.
La idea de gravar les agressions, violacions, actes vandàlics i demés forma part de la morbositat i l'afany de protagonisme d'un conjunt d'energumens que són recolzats (tot i que no públicament) per part de la majoria dels MC i sobretot dels programes que podem trobar actualment circulant per les diferents cadenes privades i públiques espanyoles. La programació fa cagera.... però això ja ho sabiem des de fa uns quants anyets.
Ara bé, el problema que tenim avui dia és que els menors poden actuar amb absoluta impunitat, sense cap límit, amb una petita multa, internament en un centre de menors durant uns mesos i poca cosa més. I tot això en cas que el que facis sigui una cosa molt molt greu com matar a algú, atracar un banc o violar a algun nen o nena.
El que no podem negar és el problema que s'ha generat davant d'una sobreprotecció dels menors i de creure que un adolescent de 14, 15, 16 o 17 anys no és conscient del que fa. MENTIDA!. N'estic segur que quan un jove li estampa la bota (amb punta de ferro) a la cara d'un altre infant el que segur que no se li passa pel cap és que el que està a punt de fer és del tot correcte. Cert que un infant de 14 anys no té la mateixa ment que un jove de 17, però cal fer-hi alguna cosa perquè últimament s'està demostrant que la llei del menor és un perill, un perill per als altres joves i adolescents, per els propis delincuents, per als nens i nenes més petits i també per als adults.
Prou impunitat, o canviem la llei o arribarem a un punt on algú es cansarà, dirà prou i aplicarà la famosa frase feta dels romans que deia: "qvid pro qvo". S'ha d'arreglar aquesta llei del menor que és una pauta de tot allò que poden fer sense que els passi res. En aquests moments un menor de 17 anys té quasi absoluta impunitat davant molts delictes que a un adult li imposarien una condemna de presó. Ja és hora de canviar una llei que dóna caramels de sucre i llençols de cotó als delincuents juvenils.
dilluns, 5 de novembre del 2007
diumenge, 4 de novembre del 2007
Objectiu: mestre
Des de sempre que he tingut clar el meu objectiu per aquesta vida; ser mestre o, en el seu defecte, educar, ensenyar i acompanyar. A llarg dels anys m'he anat fent idees del que seria, amb més o menys ganes, amb diferents dubtes i pors, amb inseguretat... però sí que hi ha una pregunta que mai ha deixat de tormentar-me (tant per bé com per malament) i que encara segueix dins meu: "Sabré fer-ho bé?". Massa sovint penso que potser m'exigeixo massa però no és aquest el pensament d'un mestre?. Sí, és veritat que potser no sembla gaire encertada però crec que és una pregunta que, sí fem el que hem de fer, ens portarà a voler conèixer més, a aprendre, a millorar-nos, a oferir més qualitat a aquells que estan a les nostres mans i que esperen de nosaltres tot el que els poguem oferir.
Partint d'aquesta concepció del mestre, vaig acabar entrant a Magisteri de Llengua Estrangera sabent, en part, que em ficava en un lloc un pèl complicat. Sempre he cregut que els coneixements per ensenyar els té tothom que hagi acabat l'educació obligatòria bàsica (E.P i E.S.O) però els mestres tenen la didàctica d'aquest ensenyament (i que prefereixo dir-ne acompanyament). Per aquesta raó vaig creure convenient formar-me en altres aspectes que m'ajudin a millorar.
Els estudiants de magisteri som conscients (o ho hauriem de ser) de que en qualsevol moment podem trobar-nos exercint una classe de matemàtiques, de ciències o potser d'anglès o música. Per aquesta raó crec indispensable un mínim coneixement de l'anglès i la música més enllà del que ens ensenyen a l'institut. Un coneixement que ens permeti desenvolupar alguna activitat didàctica i ben divertida per als nostres (de dll. a div. de 9 a 5) infants.
I perquè vaig triar l¡'anglès? Doncs perquè és en allò que em balla més. Cert que la música fa molt temps que no la toco, però sí que és una cosa de la que en tinc facilitat (tot i que la manda em va fer deixar-la de petit). L'anglès però, requereix de molt més, sobretot perquè sóc dels que creu que a primària s'hauria de treballar molt més la praxis, el treball oral dels infants davant una llengua desconeguda. Per això em cal un bon nivell d'anglès i d'expressió oral en aquesta llengua (que no idioma).
Al cap i a la fi el meu objectiu no serà treballar de mestre d'anglès sinó que, de sempre, he preferit la tutorització i el contacte amb un grup. Ara que les coses poden canviar, perquè la visió de conèixer a molts més infants i veure moltes realitats diferents és un incentiu que la tutorització no t'ofereix.
Serà el que serà. Ara el que hem de posar són ganes i molts colzes.
Partint d'aquesta concepció del mestre, vaig acabar entrant a Magisteri de Llengua Estrangera sabent, en part, que em ficava en un lloc un pèl complicat. Sempre he cregut que els coneixements per ensenyar els té tothom que hagi acabat l'educació obligatòria bàsica (E.P i E.S.O) però els mestres tenen la didàctica d'aquest ensenyament (i que prefereixo dir-ne acompanyament). Per aquesta raó vaig creure convenient formar-me en altres aspectes que m'ajudin a millorar.
Els estudiants de magisteri som conscients (o ho hauriem de ser) de que en qualsevol moment podem trobar-nos exercint una classe de matemàtiques, de ciències o potser d'anglès o música. Per aquesta raó crec indispensable un mínim coneixement de l'anglès i la música més enllà del que ens ensenyen a l'institut. Un coneixement que ens permeti desenvolupar alguna activitat didàctica i ben divertida per als nostres (de dll. a div. de 9 a 5) infants.
I perquè vaig triar l¡'anglès? Doncs perquè és en allò que em balla més. Cert que la música fa molt temps que no la toco, però sí que és una cosa de la que en tinc facilitat (tot i que la manda em va fer deixar-la de petit). L'anglès però, requereix de molt més, sobretot perquè sóc dels que creu que a primària s'hauria de treballar molt més la praxis, el treball oral dels infants davant una llengua desconeguda. Per això em cal un bon nivell d'anglès i d'expressió oral en aquesta llengua (que no idioma).
Al cap i a la fi el meu objectiu no serà treballar de mestre d'anglès sinó que, de sempre, he preferit la tutorització i el contacte amb un grup. Ara que les coses poden canviar, perquè la visió de conèixer a molts més infants i veure moltes realitats diferents és un incentiu que la tutorització no t'ofereix.
Serà el que serà. Ara el que hem de posar són ganes i molts colzes.
dijous, 1 de novembre del 2007
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Viquipedista
Aquest és un dels nous aspectes de la meva vida, al menys les darreres setmanes. Tot i que a partir d'aquest pont de tots sants ja no podré fer gaire cosa per exigències de la universitat, fins fa pocs dies estava immers de ple en una part que m'interessava del projecte català de la viquipèdia.
Vaig començar intentant aprofundir una mica amb l'article de Vilafranca però vaig acabar fent l'article de l'agrupament i d'altres aspectes de l'escoltisme i, tot i que el de Vilafranca no el vaig tocar quasi, sí que vaig afegir moltes fotos, i vaig crear un article especialment per al drac de vilafranca.
Malauradament, com deia, la falta de temps em fa retirar-me prematurament d'aquest intent de col·laborar amb la tasca. Molts pensareu que ho puc seguir fent, però resulta que aquesta col·laboració ocupava l'espai lliure que ara ocupa l'estudi profund de la llengua estrangera (uf!).
Doncs res, de moment així estem però clar... sempre s'hi és a temps de tornar a la wiki (que de fet no la deixaré, perquè seguiré tenint el compte)
Vaig començar intentant aprofundir una mica amb l'article de Vilafranca però vaig acabar fent l'article de l'agrupament i d'altres aspectes de l'escoltisme i, tot i que el de Vilafranca no el vaig tocar quasi, sí que vaig afegir moltes fotos, i vaig crear un article especialment per al drac de vilafranca.
Malauradament, com deia, la falta de temps em fa retirar-me prematurament d'aquest intent de col·laborar amb la tasca. Molts pensareu que ho puc seguir fent, però resulta que aquesta col·laboració ocupava l'espai lliure que ara ocupa l'estudi profund de la llengua estrangera (uf!).
Doncs res, de moment així estem però clar... sempre s'hi és a temps de tornar a la wiki (que de fet no la deixaré, perquè seguiré tenint el compte)
divendres, 26 d’octubre del 2007
Resp. a "La trampa del vel"
Resposta a l'article d'opinió del Sr. Agustí A. (“La trampa del vel”) publicat el divendres 26 d'octubre del 2007 al setmanari penedesenc El 3 de vuit.
Sr August Armengol, al capítol II, secció 1a, article 27 de la constitució espanyola hi diu: “tothom té dret a l’educació” i “l’ensenyament bàsic (de 6 a 16 anys) és obligatori”. Sota aquestes premisses constitucionals, la Generalitat de Catalunya ha de garantir que tot infant entre 6 i 16 anys vagi a l’escola ja que és d’obligació constitucional. Davant d’això, prima l’escolarització i un centre educatiu públic no pot prohibir l’educació a un infant per qüestions de raça, cultura, gènere o del que sigui. D’afegitó, trobem també la Declaració dels drets de l’infant on diu textualment “L'infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental”. Més clar, l’aigua. Per tant, el que pensi la “voluntat popular” no té força davant uns postulats tant taxatius.
D’altra banda voldria comentar-li un parell de coses respecte a les creences i manifestacions religioses. Un infant pot manifestar lliurement la seva religió, si així ho desitja, dins les escoles públiques. Qui no pot manifestar les seves creences és el claustre de l’escola perquè és model i representant de l’escola pública, laica i plural. Així mateix i referent a la vestimenta, perquè és el problema d’on extreuen moltíssimes especulacions, voldria fer esment en una vinyeta apareguda a “La Vanguardia” on es veia una nena musulmana amb el vel i ben tapada i darrere tot d’adolescents d’avui dia arrossegant pantalons 5 talles més grans, ensenyant els calçotets i amb pírcings i tatuatges, deixant entreveure que la polèmica generada és absurda i demagògica. La multiculturalitat està a l’ordre del dia i amb comentaris com “...una cultura retrògrada...” demostra el seu odi (o por) a l’estranger.
No expressaré que penso del seu partit polític perquè sinó, com vareu esmentar en passats articles d’opinió, em denunciareu per injúries i calumnies (cosa que haurien de fer els creients islàmics com a resposta al seu magnífic i treballat article d’opinió).
Sr August Armengol, al capítol II, secció 1a, article 27 de la constitució espanyola hi diu: “tothom té dret a l’educació” i “l’ensenyament bàsic (de 6 a 16 anys) és obligatori”. Sota aquestes premisses constitucionals, la Generalitat de Catalunya ha de garantir que tot infant entre 6 i 16 anys vagi a l’escola ja que és d’obligació constitucional. Davant d’això, prima l’escolarització i un centre educatiu públic no pot prohibir l’educació a un infant per qüestions de raça, cultura, gènere o del que sigui. D’afegitó, trobem també la Declaració dels drets de l’infant on diu textualment “L'infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental”. Més clar, l’aigua. Per tant, el que pensi la “voluntat popular” no té força davant uns postulats tant taxatius.
D’altra banda voldria comentar-li un parell de coses respecte a les creences i manifestacions religioses. Un infant pot manifestar lliurement la seva religió, si així ho desitja, dins les escoles públiques. Qui no pot manifestar les seves creences és el claustre de l’escola perquè és model i representant de l’escola pública, laica i plural. Així mateix i referent a la vestimenta, perquè és el problema d’on extreuen moltíssimes especulacions, voldria fer esment en una vinyeta apareguda a “La Vanguardia” on es veia una nena musulmana amb el vel i ben tapada i darrere tot d’adolescents d’avui dia arrossegant pantalons 5 talles més grans, ensenyant els calçotets i amb pírcings i tatuatges, deixant entreveure que la polèmica generada és absurda i demagògica. La multiculturalitat està a l’ordre del dia i amb comentaris com “...una cultura retrògrada...” demostra el seu odi (o por) a l’estranger.
No expressaré que penso del seu partit polític perquè sinó, com vareu esmentar en passats articles d’opinió, em denunciareu per injúries i calumnies (cosa que haurien de fer els creients islàmics com a resposta al seu magnífic i treballat article d’opinió).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)