Objectiu: mestre

Des de sempre que he tingut clar el meu objectiu per aquesta vida; ser mestre o, en el seu defecte, educar, ensenyar i acompanyar. A llarg dels anys m'he anat fent idees del que seria, amb més o menys ganes, amb diferents dubtes i pors, amb inseguretat... però sí que hi ha una pregunta que mai ha deixat de tormentar-me (tant per bé com per malament) i que encara segueix dins meu: "Sabré fer-ho bé?". Massa sovint penso que potser m'exigeixo massa però no és aquest el pensament d'un mestre?. Sí, és veritat que potser no sembla gaire encertada però crec que és una pregunta que, sí fem el que hem de fer, ens portarà a voler conèixer més, a aprendre, a millorar-nos, a oferir més qualitat a aquells que estan a les nostres mans i que esperen de nosaltres tot el que els poguem oferir.

Partint d'aquesta concepció del mestre, vaig acabar entrant a Magisteri de Llengua Estrangera sabent, en part, que em ficava en un lloc un pèl complicat. Sempre he cregut que els coneixements per ensenyar els té tothom que hagi acabat l'educació obligatòria bàsica (E.P i E.S.O) però els mestres tenen la didàctica d'aquest ensenyament (i que prefereixo dir-ne acompanyament). Per aquesta raó vaig creure convenient formar-me en altres aspectes que m'ajudin a millorar.

Els estudiants de magisteri som conscients (o ho hauriem de ser) de que en qualsevol moment podem trobar-nos exercint una classe de matemàtiques, de ciències o potser d'anglès o música. Per aquesta raó crec indispensable un mínim coneixement de l'anglès i la música més enllà del que ens ensenyen a l'institut. Un coneixement que ens permeti desenvolupar alguna activitat didàctica i ben divertida per als nostres (de dll. a div. de 9 a 5) infants.

I perquè vaig triar l¡'anglès? Doncs perquè és en allò que em balla més. Cert que la música fa molt temps que no la toco, però sí que és una cosa de la que en tinc facilitat (tot i que la manda em va fer deixar-la de petit). L'anglès però, requereix de molt més, sobretot perquè sóc dels que creu que a primària s'hauria de treballar molt més la praxis, el treball oral dels infants davant una llengua desconeguda. Per això em cal un bon nivell d'anglès i d'expressió oral en aquesta llengua (que no idioma).

Al cap i a la fi el meu objectiu no serà treballar de mestre d'anglès sinó que, de sempre, he preferit la tutorització i el contacte amb un grup. Ara que les coses poden canviar, perquè la visió de conèixer a molts més infants i veure moltes realitats diferents és un incentiu que la tutorització no t'ofereix.

Serà el que serà. Ara el que hem de posar són ganes i molts colzes.

Imatges: Drac 2007

Viquipedista

Aquest és un dels nous aspectes de la meva vida, al menys les darreres setmanes. Tot i que a partir d'aquest pont de tots sants ja no podré fer gaire cosa per exigències de la universitat, fins fa pocs dies estava immers de ple en una part que m'interessava del projecte català de la viquipèdia.

Vaig començar intentant aprofundir una mica amb l'article de Vilafranca però vaig acabar fent l'article de l'agrupament i d'altres aspectes de l'escoltisme i, tot i que el de Vilafranca no el vaig tocar quasi, sí que vaig afegir moltes fotos, i vaig crear un article especialment per al drac de vilafranca.

Malauradament, com deia, la falta de temps em fa retirar-me prematurament d'aquest intent de col·laborar amb la tasca. Molts pensareu que ho puc seguir fent, però resulta que aquesta col·laboració ocupava l'espai lliure que ara ocupa l'estudi profund de la llengua estrangera (uf!).

Doncs res, de moment així estem però clar... sempre s'hi és a temps de tornar a la wiki (que de fet no la deixaré, perquè seguiré tenint el compte)

Resp. a "La trampa del vel"

Resposta a l'article d'opinió del Sr. Agustí A. (“La trampa del vel”) publicat el divendres 26 d'octubre del 2007 al setmanari penedesenc El 3 de vuit.


Sr August Armengol, al capítol II, secció 1a, article 27 de la constitució espanyola hi diu: “tothom té dret a l’educació” i “l’ensenyament bàsic (de 6 a 16 anys) és obligatori”. Sota aquestes premisses constitucionals, la Generalitat de Catalunya ha de garantir que tot infant entre 6 i 16 anys vagi a l’escola ja que és d’obligació constitucional. Davant d’això, prima l’escolarització i un centre educatiu públic no pot prohibir l’educació a un infant per qüestions de raça, cultura, gènere o del que sigui. D’afegitó, trobem també la Declaració dels drets de l’infant on diu textualment “L'infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental”. Més clar, l’aigua. Per tant, el que pensi la “voluntat popular” no té força davant uns postulats tant taxatius.

D’altra banda voldria comentar-li un parell de coses respecte a les creences i manifestacions religioses. Un infant pot manifestar lliurement la seva religió, si així ho desitja, dins les escoles públiques. Qui no pot manifestar les seves creences és el claustre de l’escola perquè és model i representant de l’escola pública, laica i plural. Així mateix i referent a la vestimenta, perquè és el problema d’on extreuen moltíssimes especulacions, voldria fer esment en una vinyeta apareguda a “La Vanguardia” on es veia una nena musulmana amb el vel i ben tapada i darrere tot d’adolescents d’avui dia arrossegant pantalons 5 talles més grans, ensenyant els calçotets i amb pírcings i tatuatges, deixant entreveure que la polèmica generada és absurda i demagògica. La multiculturalitat està a l’ordre del dia i amb comentaris com “...una cultura retrògrada...” demostra el seu odi (o por) a l’estranger.

No expressaré que penso del seu partit polític perquè sinó, com vareu esmentar en passats articles d’opinió, em denunciareu per injúries i calumnies (cosa que haurien de fer els creients islàmics com a resposta al seu magnífic i treballat article d’opinió).

Publicitat aquí no!

La setmana passada vaig viure un moment certament curiós, que més aviat em va enrabiar, i força. Resulta que tot just arribar a casa, obrint la porta vaig adonar-me que l’etiqueta “Publicitat Aquí No” que vaig anar a buscar a l’ajuntament i que havia col·locat curosament just sobre la bústia havia estat arrencada. Vaig entrar a casa indignat. Però va ser al cap d’una estona quan, anant cap al cau, em van trontollar tots els meus esquemes en veure com al llarg del camí cap al cau, totes les etiquetes havien estat arrencades. I al arribar a la porta del cau, allí on hi havia un avís explícit de rebuig a la publicitat i dues (sí, sí, dues!) etiquetes de l’ajuntament, ja no hi havia res, estava buit, també havia estat arrencat del seu lloc, just sobre el forat de la bústia.

Què carai passa aquí? Qui són els interessats en bombardejar, saturar i ofegar als ciutadans amb publicitat? No heu pensat que alguns no en volem? De segur que en som molts, i de motius n’hi ha un fotimer. Personalment els motius són ben senzills: En primer lloc la publicitat amb la que ens omplen les bústies és inútil, absurda i no serveix ni pels terres acabats de fregar. I evidentment la quantitat de paper que s’arriba a gastar quan uns dels missatges de l’actualitat és la Reducció de Residus (més explícit no es pot ser).

Només em queda fer dues cosetes: enganxar una nova etiqueta sobre la bústia de casa i dir ben fort: PUBLICITAT AQUÍ NO!